El temps: Oasis socials durant la pandèmia

6/11/2021

El temps.cat han sacado un articulo acerca de la vida de algunas comunidades durante la pandemia. Calafou sale retratada.

Post original aqui

 

Oasis socials durant la pandèmia

Als espais col·lectivitzats, tot i que la vida amb l’exterior s’havia truncat a causa del confinament, els companys que vivien junts van poder celebrar dinars, practicar esport a l’aire lliure i gaudir de zones àmplies i en contacte directe amb la natura. Però els seus membres no es van quedar de braços plegats i també van treballar per donar ajuda a les persones que la necessitessin durant la pandèmia.

Per Gerard González Corral

Qui viu al poble, enmig de la natura, envoltat de turons, boscos, camps de conreu i animals de granja, era gairebé un pària fins ara. Aquesta vida la buscava poca gent, on el senyal del mòbil i la connexió a Internet són difícils de trobar. Ara s’ha girat la truita i la gent vol fugir de les ciutats, barreja de la implementació del teletreball en molts llocs de feina i el regust que va deixar el primer confinament a la gent de ciutat.

Va ser justament durant aquest confinament dur que els membres de Calafou, Can Masdeu i Cal Cases es van convertir, irònicament, en una sort de privilegiats en poder mantenir relacions socials lluny de les pantalles dels mòbils i els ordinadors, a més de gaudir d’amplis espais comuns. Però cadascuna de les comunitats també va posar-se a treballar de valent perquè l'ajuda que no arribava de les institucions la poguessin abastir ells com fos.

Cal Cases, una masia multifamiliar

L’espai de Cal Cases és una antiga masia ubicada a la pujada del massís de Moià, a l’extrem oriental del Bages. Amb la intenció de comprar-la i col·lectivitzar-la l’any 2007, un equip de persones va formar la cooperativa d’habitatge en model de cessió d’ús de Can Cases SCCL. Des de llavors, les construccions no han parat de créixer amb noves ampliacions per donar a totes les famílies de la comunitat un lloc propi. 

Xavi, un dels seus membres, explica que Cal Cases no té una definició dogmàtica amb la qual tots els companys s’identifiquin: “sempre han sigut uns objectius molt difosos” els que han definit al grup. Però l’ecofeminisme i posar la vida al centre, és a dir, prioritzar les cures personals i el suport mutu, són els valors que cada vegada estan deixant més empremta.

No hi ha hagut cap baby boom pandèmic a Cal Cases, però això no impedeix que no estigui plena de nens, i ja no tan nens. El Xavi recorda que quan van arribar, ara ja fa 14 anys, només hi havia una nena. Amb el pas del temps, les diferents famílies han anat creixent fins a arribar a la xifra de 13 criatures dins de la comunitat.

Una reorganització de Cal Cases

El confinament inicial no va interrompre la vida tranquil·la als membres de Cal Cases. Xavi explica que “aquí tens molt d’espai” per sortir i per descansar, amb el bosc a pocs metres de la masia, mentre que a les grans ciutats “la gent estava angoixada i tancada als seus pisos”. Els 30 membres actuaven com un únic grup bombolla i d’aquesta manera no es perdien les relacions socials. 

Abans de la pandèmia, la gent veia com un desavantatge un espai tan aïllat com el de Cal Cases, enmig de no res, però la covid ha canviat la percepció per a molta gent que ara busca refugi en els pobles llunyans a les ciutats, empesos pel teletreball també. Xavi, rient per sota, comenta que els membres de la masia eren “uns privilegiats” i que per sort van arreglar l’internet just abans que comencés tot.

Però això només era pel que feia en l’àmbit psicològic, atès que en l’àmbit personal la cosa va ser ben diferent. Per una banda hi havia la llunyania que va patir molta gent amb amics i familiars als quals ja no podia veure. Per altra banda, el Xavi comenta que van esclatar “tensions internes fortes” entres els membres de Cal Cases. Al principi estaven relacionades amb la percepció sobre la pandèmia, però més tard, la convivència es va desgastar i van accelerar “tensions que ja teníem”, especifica el Xavi.

Ell mateix explica que van encarar aquests problemes “amb un procés de mediació” en què van portar experts en resoldre conflictes en col·lectius com el de Cal Cases, treballant en les relacions personals i interpersonals. Finalment, el procés va acabar amb una reestructuració dels objectius de la comunitat i de l’estructura organitzativa: d’un model totalment assembleari a un de sociocràtic.

A banda dels projectes interns, de la reorganització i de desenvolupament d’espais col·lectius de Cal Cases, la comuna també va obrir les portes a grups de la xarxa de comunitats de Catalunya que necessitaven un lloc on poder parlar amb altres grups per estructurar-se i fugir de l’aclaparament de les ciutats. El Xavi creu que “molta d’aquesta gent que no feia el pas de marxar a viure fora de la ciutat o a projectes comunitaris, la Covid-19 li ha accelerat aquests processos“.

L’antiga leproseria de Can Masdeu

Arran d’una trobada per conscienciar sobre els efectes del canvi climàtic a finals del 2001, es va decidir ocupar l’antiga leproseria de Can Masdeu, propietat de la Fundació Hospital de Sant Pau, situada a la serra de Collserola en el límit amb Nou Barris. Un dels seus integrants, Brian Russell, explica que el projecte ha anat evolucionant al llarg dels anys i “s’ha transformat aquest espai amb la voluntat d’ensenyar i conscienciar” sobre ecologisme i feminisme.

Can Masdeu està format per l’edifici ocupat tot just al costat del gran Hospital de Sant Llàtzer, situats ambdós al Parc Natural de Collserola. Els membres tenen horts autogestionats que comparteixen amb persones de la zona, però molts d’aquests horts es van aturar per culpa del confinament. “L’activitat en els centres okupa, com el nostre, ha baixat per culpa de la Covid-19”, lamenta Russell.

El contacte dels integrants de l’espai ocupat amb els veïns també va disminuir, per culpa de la pandèmia i de problemes d’organització interna. Però la xarxa de contacte entre els diferents espais col·lectivitzats es va mantenir ben viva. Russell comenta que van tindre una trobada “molt austera”, sense abraçades ni petons, guardant les distàncies i complint totes les mesures de seguretat, amb molta por del que pogués passar.

Intentant recuperar els tallers escolars

Quan va començar el confinament, els integrants de Can Masdeu es van organitzar per tal d’ajudar a la comunitat i als companys del col·lectiu que seguien anant a la feina en treballs de primera línia. Segons Russell, es van centrar a “donar suport als col·legues que treballaven al sistema sanitari” i en la fabricació de mascaretes facials amb màquines de cosir.

També van ocupar-se dels horts i dels animals que treballaven les persones externes a la comunitat i que gestionaven des de Can Masdeu. Després de cuidar els cultius, portaven el que s’havia collit als mateixos pagesos que no volien sortir de casa per la por extrema a contagiar-se. Tot i això, Russell matisa que també hi havia ancians a qui els hi era igual agafar el coronavirus. “Per sort, si la policia veia algú per aquí a prop, no es baixaven del cotxe per perseguir-te pel bosc”.

Russell lamenta sobretot la pèrdua dels programes d’educació ambiental dirigits als grups escolars. El grup està recuperant aquestes sessions perquè, segons Russell, pocs nens de Barcelona “entenen d’on i com venen les plantes i els vegetals”. A més d’aquesta pèrdua, Can Masdeu també va haver de tancar el bar que havien muntat: “era la nostra font real d’ingressos, amb això la nostra economia s’ha anat a la ruïna”, es queixa Russell.

Però l’angoixa es va poder suportar gràcies al fet que la llunyania amb la ciutat els hi va permetre gaudir del temps lliure celebrant alguna petita festa. “Per una comunitat és molt més fàcil”, expressa Russell, “les pandèmies es desenvolupen a les ciutats, no a les tribus”. Finalment, Russell també veu amb esperança la resolució de la crisi del coronavirus: “Crec que sortirem més conscienciats amb el canvi climàtic”.

Calafou, una colònia industrial reconvertida

A prop de Vallbona d’Anoia, a la vora del riu del mateix nom, es troba Calafou, la que va ser l’antiga Colònia Marçal, una fàbrica de filats que va funcionar fins al 1975. Un incendi va cremar bona part dels edificis l’any 2004 i l’espai va quedar abandonat, però nou anys després, la colònia va ser comprada i els nous propietaris la van transformar en una “alternativa a l’Estat capitalista”, com l’anomenen dos dels seus integrants, Spideralex i Koke.

Els dos membres comenten que el patrimoni també té “un valor simbòlic” per formar part de la història del capitalisme industrial català. Un símbol reconvertit en una comuna “postcapitalista, ecologista, antifeixista, antiracista i feminista”, les idees que defineixen Calafou. Un espai amb l’objectiu d’empoderar a la ciutadania en la informàtica i la tecnologia.

La relació de la comuna amb el poble de Vallbona sempre ha sigut bona. Durant els primers anys de la colònia, Calafou organitzava esdeveniments sobre informàtica i autogestió als que acudien persones de molts indrets del món, uns esdeveniments pels quals han passat prop de 5.000 persones fins a 2017, segons estima l’Spideralex. “Érem molt friquis, la gent del poble va tindre molta paciència amb nosaltres”, exclamen entre rialles.

La pandèmia va ser “tota una bufetada”

Calafou va rebre la pandèmia i el confinament “com una gran bufetada”, exclama l’Spideralex. “La gent va perdre familiars i treballs”. En aquesta situació, els membres es van reunir en assemblea per organitzar una resposta comuna a la pandèmia. “Vam fer una anàlisi de la situació, establir uns protocols i vam exposar què volíem millorar a la colònia” amb el temps de confinament, expliquen els dos membres.

Tenint en compte que molts dels integrants de Calafou busquen apartar-se del sistema tant com poden, també del món laboral, no van passar per un ERTE ni van rebre compensacions de l’atur. Els companys de la colònia van organitzar una “caixa de persistència” per donar-se suport entre ells. Més de la meitat del col·lectiu es va quedar sense feina, ja que molts d’ells treballen en activitats econòmiques vinculades a la realització d’esdeveniments, lamenten els dos companys.

Així i tot, el Koke i l’Spideralex expliquen que es van trobar en una situació si més no curiosa. Se sentien també “uns privilegiats”, perquè gaudien d’un espai gran en plena natura, en el qual mantenien les distàncies de seguretat i a la vegada es podien relacionar amb la resta de companys. Durant els mesos de confinament més durs, fins i tot van poder organitzar barbacoes sense cap problema, apunta el Koke. L’Spideralex afegeix que, tot i que gran part dels integrants de Calafou són anarquistes, irònicament “es veien complint” amb rigidesa les mesures de confinament adoptades per l’Estat espanyol.

Però Calafou també va treballar per ajudar a la comunitat posant en marxa diversos projectes. La colònia va organitzar diferents llocs per fabricar viseres de plàstic amb impressores 3D, cosir mascaretes, la plantació d’horts d’aliments pel consum propi, acollir a la gent que volgués anar a la colònia i ajudar al poble de Vallbona amb el que necessitessin els seus veïns.

Actualment, la colònia dissenya vàters portàtils secs per a festes i concerts, produeix cervesa artesanal, porta un espai d’art anomenat Artemisa i organitza tallers per aprendre a treballar la fusta i els metalls.

L’Spideralex comenta que amb la pandèmia Calafou ha crescut en membres, on ara cohabiten prop d’unes 35 persones. Ambdós integrants de la colònia creuen que la situació actual ha ajudat altres persones a adonar-se que el sistema capitalista no acaba de funcionar i de les possibilitats que ofereix la vida en el camp i en comunitat. “Un col·lectiu et dóna la vida”, sentencia el Koke.

Aquest article es pública sota una llicència de Creative Commons CC BY-NC-SA amb l’autorització del seu autor i el director del diari.